Nihonn

Un lloc sorprenent!!! Hi ha tant per veure! i gent per trobar, i edificis per entrar, i cultura per descobrir!

Què vol? Què necessita? Què li agrada? A on vol anar? Alguna cosa per menjar? Per beure? Li cal una disfressa? Unes sabates extranyes? Una mica de música al carrer? Un paquet de mocadors anunci? Un viatge amb tren? Un vol de ramen i una mica d’arròs? Potser cantar en un karaoke? O jugar en una màquina recreativa? Pujar al 20è. Pis de l’edifici per contemplar la ciutat? O un centre comercial amb cinemes, discoteques i botigues d’objectes insòlits? Una peli porno? Un carrer ple de gent? Potser una casa de tè tradicional? Un hotel de l’amor, seria bona idea! O un bany en uns banys públics!? La calma de la pregària en un temple sintoista? Una mica de budisme? Una dansa tradicional? Una estona de lectura manga?

Tant se val! Caminar desvagat i veure les Lolitas pel carrer, haver de cridar per tant de soroll i, de sobte, trobar-te en el silenci del temple, purificar-te les mans i deixar-te portar per les pregàries, i prendre’t un sake en sortir i agafar el metro ple a vessar de gent en silenci i mirades perdudes. Entrar en un supermercat a comprar una bola d’arròs i sentir els dependents cridant sense agafar aire, pujar al 7è pis d’un edifici amagat i trobar-hi un bon restaurant, o uns cinemes... entrar en un bar de cafès, i estar-te una estona en una cadira de massatges mentre contemples la ciutat des del 9è. Pis del gratacels. Deixar-te enlluernar pels neons de colors i deixar-te ajudar pel vigilant de carrer, un senyor baixet amb uniforme i cara de simpàtic que t’espera per donar-te un cop de mà.

Seure en un punt elevat i contemplar el bullici dels barris de Tòkio, pujar al metro i sentir l’olor d’alcohol, i escoltar el silenci... i tornar a casa després de 3 setmanes!

Japó m’ha sorprès! A estones positivament i a estones senzillament m’ha sorprès! Molta cultura, molta tradició i molta gent! Molt per veure! i gent per trobar, i edificis per entrar, i cultura per descobrir!

Belle Danielle

Aquest és el nom del campament que ens vam allotjar a Abéné. I aquesta noia sembla dir-s'ho! Si ho recordeu, ja en vaig fer dues versions més en un post anterior anomenat 'rostres en procés'.

Aquesta és pastel sobre tela, i medeix 30 x 30 cms. Actualment és propietat d'en Quim i la Pilar que me'l van comprar. Espero que quedi ben bonic i us faci companyia. Gràcies!!!

Moltes gràcies!!

Posar colors, crear formes, trobar la llum, donar vida, imaginar-te, plasmar el que imagines, sentir el que pintes, pintar el que sents, emocionar-te i seguir pintant, embrutar-te les mans, el nas, oblidar-te del temps i seguir pintant...

Agraeixo a la vida tenir aquesta oportunitat de desaparèixer i alhora estar present en mi mateixa mentre pinto!

Fins ahir, pensava que això era l’únic que existia en la pintura. Les exposicions, marededéu quin calvari! Però ahir vaig inaugurar una petita exposició al local dels Amics del Museu d’Art de Girona (al C. Ciutadans núm. 18) i va ser un moment d’excitació! Va ser tan bonic!
Va venir molta gent que ni esperava, i tothom ho va rebre molt bé! Em van caure felicitacions de tots costats, i mirades penetrants a les meves obres!

Que bonic poder compartir l’art amb qui està receptiu a rebre’l! A vegades penso que els músics tenen més sort amb això: ells poden ficar-se dins les nostres vides. Ens ofereixen melodies i lletres que interioritzem, que fins i tot formen part d’un moment feliç o un moment trist, d’un sentiment propi, d’un tros de vida!
Els plàstics això ho tenim més difícil: com compartir tot el que jo he posat en aquell quadre? Com puc compartir la meva mirada? Com expressar el que sento quan pinto perquè tu també en puguis gaudir? Suposo que en això rau la grandesa dels pintors... I jo ahir em vaig sentir gran! Els somriures i les mirades brillants omplien la petita sala a mesura que jo m’anava inflant...

Avui encara respiro en forma de núvol i trobo mil motius per seguir pintant! Tot em sembla bonic! A tot arreu em persegueixen els colors i les formes boniques! Amb la mirada brillant, tot pren vida!

Moltes gràcies per compartir l’exposició amb mi! Exposar-te a les mirades alienes mostrant el que surt de més endins no sempre és fàcil! Però amb vosaltres, que ho rebeu amb pau i alegria, és certament gratificant!

Moltes gràcies als Amics del Museu d’Art! Oferir aquest espai, amb un públic sensibilitzat i receptiu és un regal molt ben rebut! Moltes gràcies per aquesta oportunitat!

Una abraçada,

Dioloulou

Títol: Dioloulou
Mides: 30 x 30
Tècnica: Cera sobre tela

T'hi esperem!

Divendres dia 30 d'abril a les 19h de la tarda, al cafè de la Selis. Cr. Pompeu Fabra 17 de Vidreres.
Fotografies de Laia Pujadas i pintures de Mònica Aymerich.

Et convidem a fer una copa de cava!

En marxa!

Ja està tot a punt!
La barrina, el metro i els cargols en una capsa, els quadres acabats, signats i envernissats fent cua a la porta, ansiosos per veure's penjats a les parets de ca la Selis!

Les mans que els han donat vida es senten cansades i satisfetes! Els 10 escollits demà marxaran, els altres es quedaran a casa per a properes pinzellades.

Imagino que tots esperen amb delit sentir-se observats per pilons d'ulls encuriosits, extranyats, sorpresos o indiferents... Però jo, responsable de la seva existència, em pregunto si cal fer-los passar per aquest tràngol... han nascut pel meu propi gaudi oi? Doncs ja n'hi ha prou! Cal a més, exposar-los davant de tothom?
Espero que les meves imaginacions siguin certes i no es revoltin tots contra mi quan els foredi per penjar-los a la paret!

Va som-hi! En marxa cap a Vidreres!