Ara feia molts dies que no penjava un quadre meu.
Aquest pertany a la Irene i en Marc, i els queda molt bonic allà on està penjat! És tècnica mixta sobre fusta, i medeix 1,20 x 33 cm.
El vaig titular "Regalim". El títol i la textura expliquen el que jo volia expressar: mireu-vos-el una estona i després em dieu si esteu d'acord amb l'explicació o si us suggereix quelcom diferent!?
A vegades, les relacions entre persones regalimen, si no es cuiden. Comencem per no mirar-nos, per creure'ns d'un color diferent a "l'altre", seguim per intercanviar paraules sense escoltar-nos i per passar estones plegats sense viure-les; per donar i no compartir, per rebre i no agrair... Tot això, són petites gotes que cauen avall i no s'aturen, i acaben per despintar el quadre, per fer desaparèixer la relació.
Quan això passa entre persones la relació dels quals és lliure, senzillament aquesta desapareix. Quan això passa entre persones amb una relació obligada, llavors ens descolorim.
Ens cal saber gaudir sense obligar! Però compartir, tanmateix...
Aquest pertany a la Irene i en Marc, i els queda molt bonic allà on està penjat! És tècnica mixta sobre fusta, i medeix 1,20 x 33 cm.
El vaig titular "Regalim". El títol i la textura expliquen el que jo volia expressar: mireu-vos-el una estona i després em dieu si esteu d'acord amb l'explicació o si us suggereix quelcom diferent!?
A vegades, les relacions entre persones regalimen, si no es cuiden. Comencem per no mirar-nos, per creure'ns d'un color diferent a "l'altre", seguim per intercanviar paraules sense escoltar-nos i per passar estones plegats sense viure-les; per donar i no compartir, per rebre i no agrair... Tot això, són petites gotes que cauen avall i no s'aturen, i acaben per despintar el quadre, per fer desaparèixer la relació.
Quan això passa entre persones la relació dels quals és lliure, senzillament aquesta desapareix. Quan això passa entre persones amb una relació obligada, llavors ens descolorim.
Ens cal saber gaudir sense obligar! Però compartir, tanmateix...
6 comentaris:
Una molt bona reflexió. ESFORÇ i SACRIFICI són paraules que em falten sobint en les relacions entre persones. Ens hem aribat a creure que són dolentes tot dient que ens resten llibertat. Ostia! que n'éstem d'equivocats! una llibertat sense compromís no serveix per res! No creix, no s'enriqueix... De vegades penso que som una generació d'egoïstes i d'egocèntrics. Potser hauriem de començar a no preocupar-nos tant per nosaltres mateixos no trobes? Potser desplaçar el centre de l'univers a uns centímetres de nosaltres mateixos ens ajudaria a veure les coses més clares.
Gràcies de nou. Pensar amb tu sempre és un plaer!
Bé, jo crec que "la llei del pèndol" explica gran part del comportament humà: la generació dels nostres pares és la de "aguantar". A nosaltres doncs, ens toca just el contrari! Què hi farem!
En tot cas, estic d'acord amb la paraula esforç, però no amb la de sacrifici: igual que estic d'acord en 'concedir', però no en 'cedir'.
De fet, quan parlo de llibertat no em refereixo al no compromís, més aviat al contrari, entenc que només podem ser lliures des de la responsabilitat i el compromís. I sí, estic d'acord amb tu en què som una generació de no compromís. Crec que l'hem malentès com un concepte oposat a la llibertat, i justament es necessiten l'un a l'altre, no trobes?
Ara pintaré més sobre això!
Pel que fa al sacrifici...ja saps que sempre em radicalitzo una mica, se m'ha de llegir entre línies. Després la vida sempre posa les coses al seu lloc, i qui ens llegeixi ja farà mitja! ;P
De totes maneres, m'interessaria saber com diferencies cedir de concedir. En un cas és consentit i en l'altre no? pq llavors tb seria extrapolable al sacrifici i a tantes i tantes altres coses que amaguen una decisió al darrera no?
Jo només reclamo certa empatia en el moment de prendre decisions que no només ens afecten a nosaltres; en pots dir concedir o sacrifici d'això, crec que tant li fa! el que importa és que per un segons TU has passat a un segon pla! I potser el problema és que d'això no en sabem gaire....
bufff avui estic espessa eh? jijijij
Jo estic d'acord amb l'amant d'en Tesseu, som la generació del no-compromís. No ens interessa per res l'esforç, el sacrifici, el fet de no ser sempre primer JO... i ho justifiquem tot amb la paraula llibertat. A mi personalment em sap molt greu. Però mira, he arribat a aquell punt en que et planteges el "si no pots amb ells, uneix-t'hi", i sí, és una pena, però tant mateix avui en dia fa massa mal no viure amb un JO ben gros per davant i trepitjant tants TUs com faci falta. Crec que avui dia, el que regalima i es perd és la felicitat...
P.d.: Jo també m'he enfilat al carro de la radicalitat avui! :P
No has de canviar mai! És per això que t'estimo tant! xk ets una de les millors persones que conec!!! i ja sé que de vegades no t'ho sembla, però en poca gent confio tant com en tu! pk ets generós!
Tu tens molta més capacitat de ser feliç i de fer feliç que tots aquells a qui sovint admires!
Em sembla que m'he perdut...
En tot cas, Ariadna, t'aclariré com diferencio cedir de concedir.
Jo 'concedeixo' permetent, deixant fer, consentint... sacrificant si cal, els propis interessos.
Però no m'agrada 'cedir' en el sentit de cedir als precs, als consells, a les amenaces. Renunciar als meus drets per cedir-los a un altre. (òbviament cediré el meu dret a seure en una cadira si hi ha una persona gran que està dreta eh? però això ja és un altre tema no?)
I sí utilitzo la paraula sacrifici tot i que no m'agrada gens. Sacrificar els propis interessos per voluntat i compromís. Per això, quan hi ha voluntat de fer-ho prefereixo anomenar-ho esforç. El sacrifici per mi, és fer-ho sense voler-ho -subjectiu?-
Fins a on arriba la voluntat i el compromís de cadascú ja són pomes d'un altre cistell! -que deia el meu avi...-
Publica un comentari a l'entrada