Aquesta pintura volia expressar la incapacitat que tenim les persones per expressar-nos quan no tenim les necessitats ben cobertes.
Les cares són molt extranyes, ho sé. Entre altres coses, és perquè no estan pintades: el color de la cara és el mateix de la fusta, no hi ha pintura per ressaltar volums, inexpressió.
Jo penso que no ho vaig acabar d'aconseguir... què hi farem! però com que sóc positiva de mena, doncs vaig trobar el costat positiu mentre el feia, vaig pensar molt: expressem-nos cada dia! un somriure quan surti el sol, una llàgrima quan estiguem tristos, un crit quan reconeguem la injustícia... i tots els silencis que ens calguin per aconseguir la pau!
Les cares són molt extranyes, ho sé. Entre altres coses, és perquè no estan pintades: el color de la cara és el mateix de la fusta, no hi ha pintura per ressaltar volums, inexpressió.
Jo penso que no ho vaig acabar d'aconseguir... què hi farem! però com que sóc positiva de mena, doncs vaig trobar el costat positiu mentre el feia, vaig pensar molt: expressem-nos cada dia! un somriure quan surti el sol, una llàgrima quan estiguem tristos, un crit quan reconeguem la injustícia... i tots els silencis que ens calguin per aconseguir la pau!
3 comentaris:
Jo tinc una pregunta!
Realment som incapassos d'expressar-nos quan no tenim les necessitats ben cobertes?
M'estàs dient que el color de la pell és el de la fusta??
Més que necessitats no cobertes hi veig mirada amb recel per la intromissió.
Tot i que el nen potser sí...
Segurament això que dius, Lluís, sigui també per la postura del braç.
Jo crec jusament el contrari Mònica! És justament quan tenim les necessitats cobertes i busquem l'acceptació social i l'autorealització quan sentim la necessitat d'expressar-nos.
Però potser et referexes a que en aquesta búsqueda, sobint oblidem allò que per tant evident, no veiem. La vida sempre és complicadamen senzilla.
Publica un comentari a l'entrada