No tinc por de morir-me, ni d’existir, ni de ser feliç... Avui tinc por de mostrar la meva escultura en l’exposició ‘Laberíntica’, que està a punt d’inaugurar-se.
Avui m’envaeix aquest sentiment perquè he anat al museu d’art a col•locar l’escultura, i m’he espantat.
Sé que la por és inherent als éssers i que a més és necessària per ser prudents, per no ser massa agosarats... Però la d’avui no és una por-prudència. És una por-espant: una barreja de por a mostra-me –a través de la meva escultura-, i una sensació d’espant, per haver estat massa agosarada; m’he llençat de caps a fer una exposició d’escultures, i potser no he donat tot el que podia? I per què jo i no una altra persona? Entenc que, com tu, jo també sóc única, i que tu, corol•lari*, romandràs impassible i majestuosa davant els ulls que et mirin. Però perdona’m si avui no confio prou en tu. Avui t’he vist allà enmig d’aquell espai tan gran i fred, i m’has semblat diferent que a casa: t’has fet més fràgil, i perdona, no sé si juntes sabrem explicar el que volem expressar. Ara em pregunto per què cal que ens mostrem als altres? I si ens quedem a casa?
O potser sí. Potser és bonic poder-ho compartir amb els altres? Potser aportarem un somriure, o despertarem la curiositat a algú?
No ho sé, potser és un sentiment d’impotència que es tradueix amb por. Por a enfrontar-me jo sola al repte de l’expressió... Hauríem d’estar exhimits d’aquest sentiment?
Aquest laberint de pensaments i accions, de causes i efectes que van dirigint la nostra vida no és, ni de bon tros, un camí recte ni unidireccional... és un espai laberíntic, on tots actuem cap a una causa des d’un efecte. Però bé... això ho explicaré millor quan pengi les fotos de les escultures de l’exposició.
Mentrestant, em posaré malalta el dia de la inauguració! ;)
* és el títol de l'escultura que s'exposa al Museu d'Art.
Avui m’envaeix aquest sentiment perquè he anat al museu d’art a col•locar l’escultura, i m’he espantat.
Sé que la por és inherent als éssers i que a més és necessària per ser prudents, per no ser massa agosarats... Però la d’avui no és una por-prudència. És una por-espant: una barreja de por a mostra-me –a través de la meva escultura-, i una sensació d’espant, per haver estat massa agosarada; m’he llençat de caps a fer una exposició d’escultures, i potser no he donat tot el que podia? I per què jo i no una altra persona? Entenc que, com tu, jo també sóc única, i que tu, corol•lari*, romandràs impassible i majestuosa davant els ulls que et mirin. Però perdona’m si avui no confio prou en tu. Avui t’he vist allà enmig d’aquell espai tan gran i fred, i m’has semblat diferent que a casa: t’has fet més fràgil, i perdona, no sé si juntes sabrem explicar el que volem expressar. Ara em pregunto per què cal que ens mostrem als altres? I si ens quedem a casa?
O potser sí. Potser és bonic poder-ho compartir amb els altres? Potser aportarem un somriure, o despertarem la curiositat a algú?
No ho sé, potser és un sentiment d’impotència que es tradueix amb por. Por a enfrontar-me jo sola al repte de l’expressió... Hauríem d’estar exhimits d’aquest sentiment?
Aquest laberint de pensaments i accions, de causes i efectes que van dirigint la nostra vida no és, ni de bon tros, un camí recte ni unidireccional... és un espai laberíntic, on tots actuem cap a una causa des d’un efecte. Però bé... això ho explicaré millor quan pengi les fotos de les escultures de l’exposició.
Mentrestant, em posaré malalta el dia de la inauguració! ;)
